Ricard Lamote de Grignon i Ribas
Ricard Lamote de Grignon va néixer l’any 1899 a Barcelona i va morir l’any 1962 a la mateixa ciutat. Podria haver estat el nostre rebesavi! El seu pare era músic i li va ensenyar música des de ben petit. Després ell va continuar la seva formació al Conservatori del Liceu, on va estudiar violoncel i piano. Des de molt jove va fer de violoncel•lista a l’Orquestra Simfònica de Barcelona. Més endavant va fer de teclista i percussionista a la Banda Municipal de Barcelona, reorganitzada pel seu pare.
A la mateixa banda va tenir l’oportunitat de fer de sotsdirector. Això de dirigir li va agradar, i quan va haver d’anar a viure a València per problemes polítics, va fer de sotsdirector de l’Orquestra Municipal de València, dirigida pel seu pare. Més endavant, quan va tornar a Barcelona, va fer de sotsdirector de l’Orquestra Municipal de Barcelona, dirigida per Eduard Toldrà.
Però Ricard Lamote de Grignon també va fer de compositor i va conèixer altres músics, compositors i directors catalans, com Pau Casals, que va dirigir l’estrena de Boires, una obra seva, al Palau de la Música. És considerat compositor noucentista junt amb Frederic Mompou i Eduard Toldrà, entre d’altres.
També es va interessar per l’obra de compositors catalans que ja no eren vius, com el pare Antoni Soler, compositor i organista català del segle XVIII. I l’any 1950, ja de tornada a Barcelona, va fer l’adaptació orquestral de tres de les seves sonates, i d’aquí surten les conegudes Tres sonates del pare Antoni Soler de Ricard Lamote de Grignon.
Ricard Lamote de Grignon va ser un excel•lent compositor que va escriure per a tots els gèneres musicals: música simfònica, música de cambra, lieder, sardanes, transcripcions d’obres simfòniques per a banda, música per a pel•lícules, per a programes radiofònics... Hi trobem de tot, en el seu catàleg! Fins i tot peces per a ball, com foxtrot i pasdoble, i obres amb arguments basats en contes de fades i contes màgics, com Joan de l’ós, La flor, El cap de drac i La petita caputxeta verda.
Sonata número 84, allegro con garbo, en re major, de les Tres sonates del pare Antoni Soler orquestrades per Ricard Lamote de Grignon.
Ens trobem davant d’un fet poc usual, una sonata per a orquestra. Les sonates són obres per a instrument solista o per a pocs instruments, però Ricard Lamote de Grignon va instrumentar per a orquestra simfònica aquesta sonata del pare Antoni Soler, que originàriament era per a teclat.
Es tracta, doncs, d’una sonata de l’època de Domenico Scarlatti, considerat el pare de la sonata per a clavecí del segle XVIII. Scarlatti va ser un dels mestres del pare Antoni Soler, compositor i organista català. De manera que les sonates del músic català segueixen les línies del seu mestre: són sonates d’un sol moviment i de tipus binari, és a dir, amb dues parts que es repeteixen (A, A, B, B). Les publicaven separades, però a l’hora d’interpretar-les no s’ha de descartar que n’ajuntessin dues o tres i les toquessin una darrere l’altra, tot mirant que de l’una a l’altra hi hagués contrastos de tempo, caràcter...
Ricard Lamote de Grignon va néixer l’any 1899 a Barcelona i va morir l’any 1962 a la mateixa ciutat. Podria haver estat el nostre rebesavi! El seu pare era músic i li va ensenyar música des de ben petit. Després ell va continuar la seva formació al Conservatori del Liceu, on va estudiar violoncel i piano. Des de molt jove va fer de violoncel•lista a l’Orquestra Simfònica de Barcelona. Més endavant va fer de teclista i percussionista a la Banda Municipal de Barcelona, reorganitzada pel seu pare.
A la mateixa banda va tenir l’oportunitat de fer de sotsdirector. Això de dirigir li va agradar, i quan va haver d’anar a viure a València per problemes polítics, va fer de sotsdirector de l’Orquestra Municipal de València, dirigida pel seu pare. Més endavant, quan va tornar a Barcelona, va fer de sotsdirector de l’Orquestra Municipal de Barcelona, dirigida per Eduard Toldrà.
Però Ricard Lamote de Grignon també va fer de compositor i va conèixer altres músics, compositors i directors catalans, com Pau Casals, que va dirigir l’estrena de Boires, una obra seva, al Palau de la Música. És considerat compositor noucentista junt amb Frederic Mompou i Eduard Toldrà, entre d’altres.
També es va interessar per l’obra de compositors catalans que ja no eren vius, com el pare Antoni Soler, compositor i organista català del segle XVIII. I l’any 1950, ja de tornada a Barcelona, va fer l’adaptació orquestral de tres de les seves sonates, i d’aquí surten les conegudes Tres sonates del pare Antoni Soler de Ricard Lamote de Grignon.
Ricard Lamote de Grignon va ser un excel•lent compositor que va escriure per a tots els gèneres musicals: música simfònica, música de cambra, lieder, sardanes, transcripcions d’obres simfòniques per a banda, música per a pel•lícules, per a programes radiofònics... Hi trobem de tot, en el seu catàleg! Fins i tot peces per a ball, com foxtrot i pasdoble, i obres amb arguments basats en contes de fades i contes màgics, com Joan de l’ós, La flor, El cap de drac i La petita caputxeta verda.
Sonata número 84, allegro con garbo, en re major, de les Tres sonates del pare Antoni Soler orquestrades per Ricard Lamote de Grignon.
Ens trobem davant d’un fet poc usual, una sonata per a orquestra. Les sonates són obres per a instrument solista o per a pocs instruments, però Ricard Lamote de Grignon va instrumentar per a orquestra simfònica aquesta sonata del pare Antoni Soler, que originàriament era per a teclat.
Es tracta, doncs, d’una sonata de l’època de Domenico Scarlatti, considerat el pare de la sonata per a clavecí del segle XVIII. Scarlatti va ser un dels mestres del pare Antoni Soler, compositor i organista català. De manera que les sonates del músic català segueixen les línies del seu mestre: són sonates d’un sol moviment i de tipus binari, és a dir, amb dues parts que es repeteixen (A, A, B, B). Les publicaven separades, però a l’hora d’interpretar-les no s’ha de descartar que n’ajuntessin dues o tres i les toquessin una darrere l’altra, tot mirant que de l’una a l’altra hi hagués contrastos de tempo, caràcter...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada