dilluns, 16 de novembre del 2009

Joan Albert Amargós


Joan Albert Amargós
Vaig néixer a Barcelona l’any 1950. Us diré que sóc músic gràcies al meu avi Joan Altisent, que ja de molt petit em portava al Liceu a la primera fila, des d’on veia tots els músics de l’orquestra.
Tenia els instrumentistes tan a prop que el so de cadascun d’ells em fascinava, i això va fer que jo volgués escriure obres orquestrals. Vaig decidir entrar al Conservatori del Liceu a estudiar música.
Dins del món de la música he fet de clarinetista, pianista, director, compositor i arranjador. He compost força obres de cambra, simfòniques i òperes. Però també he compost música per a cinema, teatre, dansa i televisió. Fins i tot vaig escriure música per a la inauguració dels Jocs Olímpics de l’any 1992 a Barcelona.
M’agrada molt la música flamenca, i moltes vegades la utilitzo en les meves composicions i en els meus arranjaments. També m’agrada molt el jazz.
La gent em coneix sobretot per haver arranjat temes per a músics com Joan Manuel Serrat i Miguel Poveda, entre d’altres. També he compost mitja dotzena de sardanes.
He rebut molts premis gràcies als meus arranjaments i a les meves composicions. Fa molt poc temps vaig estar nomenat als premis Grammy 2008 en la categoria de millor composició clàssica contemporània.

Planetarium
"L’obra ‘Planetarium’ va ser un encàrrec del Comitè Olímpic Internacional (COI) per formar part d’una de les seccions que integraven l’espectacle de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92.
És per aquesta raó que l’obra s’ajusta a un programa estètic que va dissenyar Joan Font, director de Comediants. Ell mateix va imaginar un espai visual de grans dimensions, cosa que obligava que la música resultant fos altament emotiva i espectacular.
L’exposició del sistema planetari (format per la construcció de globus de grans proporcions) va donar lloc a aquesta música, que té el seu moment culminant cap al final, on hi ha un crescendo que ens intenta fer viatjar per la nostra imaginació.
En aquest instant, el planetari sobrevolava l’estadi de Montjuïc i se situava estratègicament en diversos punts de l’estadi per abraçar el recinte i, d’aquesta manera, deixar el públic totalment enlluernat.
Cal remarcar que, pel fet de ser una obra producte d’un encàrrec tan especial i dirigida a un públic tan heterogeni com aquell, el criteri estètic de la música incloïa alguns aspectes de tipus més funcional, perquè el resultat final fos més entenedor." Joan Albert Amargós, octubre de 2008.

Albert Guinovart

Albert Guinovart

Vaig començar a tocar el piano als quatre anys. Va ser una casualitat perquè una veïna meva en tenia un a casa seva i jo, un nen força tímid a qui no li agradava jugar com als altres nens, un dia va provar de treure sons amb aquelles petites manetes d’infant. Així vaig trobar un amic nou que em feia desenvolupar tot un món imaginari ple de fantasia i d’il·lusions.

Aquest món, que va començar com un refugi, es va convertir en la manera més natural de relacionar-me amb el meu entorn i d’expressar els meus sentiments a través de la música.

Després, de més gran, he fet concerts com a pianista per tot el món i he tocat amb les millors orquestres. També he estrenat obres amb molt d’èxit, com els musicals Mar i cel, Flor de nit i Gaudí, bandes sonores de pel·lícules o sèries de televisió que m’han fet força popular.

Però heu de saber que cada vegada que faig un concert o componc una obra, ho faig amb la mateixa il·lusió que la que va tenir aquell nen de quatre anys quan va sentir que la pressió de les seves mans produïa aquells sons meravellosos.

Dansa dels perdigons (Terra baixa)

"Quan l’Esbart Sant Cugat em va proposar de fer la música per a un ballet inspirat en ‘Terra baixa’, el genial drama d’Àngel Guimerà, em va fer molta il·lusió perquè és un text ple de passions i simbolismes, i a més ja havia compost un musical sobre un altre text del mateix autor, ‘Mar i cel’, que havia tingut molt bona acollida.
Quan s’ha de fer música per a un ballet, no és el mateix que fer una òpera o un musical, on la música ha d’estar al servei d’un text. En un ballet la música és el pas previ, és a dir, la gestualitat i els moviments coreogràfics són una conseqüència del que el compositor hagi expressat en sons. Així, em vaig plantejar una dramatúrgia on la música fos el màxim d’explícita per poder seguir i comprendre tota la complexitat del text. Les melodies no solament identifiquen els personatges, sinó que també acompanyen les accions.
En el cas d’aquesta ‘Dansa dels perdigons’, vaig intentar crear una música que definís molt bé aquesta família que té un pes tan important en la història: la xafarderia i els prejudicis dels germans grans contrasten amb la innocència i candor de la petita Nuri." Albert Guinovart, octubre de 2008.

Feliu Gasull



Feliu Gasull


Vaig néixer l’any 1959 a Barcelona. A la meva família tothom era músic, així que sempre he estat envoltat de música. Als quinze anys ja m’agradava molt la música. Puc dir que sóc guitarrista de tota la vida! Vaig aprendre a tocar la guitarra de forma autodidacta fins que vaig anar a estudiar la carrera de guitarra al Conservatori de Música de Ginebra, a Suïssa. Més tard me’n vaig anar als Estats Units a estudiar composició a la Universitat d’Indiana. I és que jo sóc un músic molt polifacètic: tan aviat faig arranjaments de cançons com faig de compositor i, a més a més, acostumo a interpretar la meva música.

Sóc un dels músics de la cantautora catalana Maria del Mar Bonet i, a part d’acompanyar-la amb la meva guitarra, he fet força arranjaments per a les seves cançons. També he fet de músic per a altres cantautors catalans i he tocat en concert amb corals, orquestres i amb altres instrumentistes.

Tinc una llarga discografia amb músiques tot sovint compostes i interpretades per mi mateix, així com discos on només he col·laborat com a músic.

Actualment sóc professor de música de cambra i de composició a l’Escola Superior de Música de Catalunya.


So de pastera

"La idea d’escriure ‘So de pastera’ va sorgir de la proposta d’anar a tocar a Chicago amb la Maria del Mar Bonet i els seus músics. Per a aquesta ocasió, vaig compondre una suite amb temes de Mallorca, i la peça ‘So de pastera’ era l’obertura d’aquesta suite. Finalment aquesta peça no es va interpretar.

La cançó original ‘So de pastera’ és una cançó de treball que es cantava a Mallorca quan la gent feia la feina de pastar farina per fer pa o coca. La lletra de la cançó és de tema amorós. El que jo he fet ha estat arranjar-la per a orquestra. Per tant, aquesta obra meva que escoltareu és de caràcter popular i ens trasllada a les músiques del Mediterrani." Feliu Gasull, octubre de 2008.

Agustí Charles


Agustí Charles

Vaig néixer a Manresa. El meu pare havia tocat la trompeta de més jove i em va portar a estudiar música quan jo tenia sis anys. Vaig aprendre piano, solfeig i teoria al Conservatori de Manresa. Després vaig continuar els meus estudis en altres conservatoris de Catalunya i vaig ser alumne de músics i compositors importants del país. Jo havia començat a estudiar música com a pianista, però sense adonar-me’n m’havia convertit en un compositor! Havia arribat l’hora de veure altres països i conèixer altres personalitats del món de la música. Vaig estar a Itàlia, França, els Estats Units...

Sempre he treballat de forma molt constant i continuada, i això ha ajudat al fet que la majoria de les meves obres hagin estat premiades en prop de cinquanta concursos nacionals i internacionals, i que la meva música s’interpreti avui a tot el món amb els millors intèrprets i orquestres. Moltes de les meves obres ja estan enregistrades en CD.

Però la meva tasca no s’acaba aquí, també escric llibres de text que parlen de la música del nostre país i estic fent un tractat d’orquestració.

Actualment, a més a més de fer de compositor, també sóc doctor en història de l’art i catedràtic de composició i instrumentació al Conservatori Superior de Música de Saragossa, i professor de composició a l’Escola Superior de Música de Catalunya.


Imatges de l’obscur

"Les ‘Imatges de l’obscur’ formen part d’una obra més gran que es diu ‘Elapsed memories’ i que en la seva traducció al català vol dir ‘El transcórrer dels records’. Aquesta obra està dedicada al meu pare, i és un retrat de tot allò que vivim durant el pas del temps, però que, quan ja ha passat, ho recordem amb la nostàlgia del que va significar per a nosaltres, tot i que mai és exactament el mateix. Així doncs, les ‘Imatges de l’obscur’ és la part de la peça que retrata les coses que ens fan por, però no pas perquè són terribles, sinó perquè no les coneixem, com quan ens endinsem en una cova fosca: ¿oi que quan hi entrem sentim una necessitat de veure què passarà? A vegades aquesta necessitat és tan gran que no ens deixa ni viure. Però al mateix temps també tenim por perquè no sabem què ens hi podem trobar, però ¿oi que no ho podem deixar de fer? Doncs això són les ‘Imatges de l’obscur’, la por del que desconeixem i el desig de veure el desconegut." Agustí Charles, octubre de 2008.

Ricard Lamote de Grignon


Ricard Lamote de Grignon i Ribas


Ricard Lamote de Grignon va néixer l’any 1899 a Barcelona i va morir l’any 1962 a la mateixa ciutat. Podria haver estat el nostre rebesavi! El seu pare era músic i li va ensenyar música des de ben petit. Després ell va continuar la seva formació al Conservatori del Liceu, on va estudiar violoncel i piano. Des de molt jove va fer de violoncel•lista a l’Orquestra Simfònica de Barcelona. Més endavant va fer de teclista i percussionista a la Banda Municipal de Barcelona, reorganitzada pel seu pare.

A la mateixa banda va tenir l’oportunitat de fer de sotsdirector. Això de dirigir li va agradar, i quan va haver d’anar a viure a València per problemes polítics, va fer de sotsdirector de l’Orquestra Municipal de València, dirigida pel seu pare. Més endavant, quan va tornar a Barcelona, va fer de sotsdirector de l’Orquestra Municipal de Barcelona, dirigida per Eduard Toldrà.

Però Ricard Lamote de Grignon també va fer de compositor i va conèixer altres músics, compositors i directors catalans, com Pau Casals, que va dirigir l’estrena de Boires, una obra seva, al Palau de la Música. És considerat compositor noucentista junt amb Frederic Mompou i Eduard Toldrà, entre d’altres.

També es va interessar per l’obra de compositors catalans que ja no eren vius, com el pare Antoni Soler, compositor i organista català del segle XVIII. I l’any 1950, ja de tornada a Barcelona, va fer l’adaptació orquestral de tres de les seves sonates, i d’aquí surten les conegudes Tres sonates del pare Antoni Soler de Ricard Lamote de Grignon.

Ricard Lamote de Grignon va ser un excel•lent compositor que va escriure per a tots els gèneres musicals: música simfònica, música de cambra, lieder, sardanes, transcripcions d’obres simfòniques per a banda, música per a pel•lícules, per a programes radiofònics... Hi trobem de tot, en el seu catàleg! Fins i tot peces per a ball, com foxtrot i pasdoble, i obres amb arguments basats en contes de fades i contes màgics, com Joan de l’ós, La flor, El cap de drac i La petita caputxeta verda.



Sonata número 84, allegro con garbo, en re major, de les Tres sonates del pare Antoni Soler orquestrades per Ricard Lamote de Grignon.

Ens trobem davant d’un fet poc usual, una sonata per a orquestra. Les sonates són obres per a instrument solista o per a pocs instruments, però Ricard Lamote de Grignon va instrumentar per a orquestra simfònica aquesta sonata del pare Antoni Soler, que originàriament era per a teclat.

Es tracta, doncs, d’una sonata de l’època de Domenico Scarlatti, considerat el pare de la sonata per a clavecí del segle XVIII. Scarlatti va ser un dels mestres del pare Antoni Soler, compositor i organista català. De manera que les sonates del músic català segueixen les línies del seu mestre: són sonates d’un sol moviment i de tipus binari, és a dir, amb dues parts que es repeteixen (A, A, B, B). Les publicaven separades, però a l’hora d’interpretar-les no s’ha de descartar que n’ajuntessin dues o tres i les toquessin una darrere l’altra, tot mirant que de l’una a l’altra hi hagués contrastos de tempo, caràcter...

dilluns, 28 de setembre del 2009

Improvisació de 2 pulsacions

Mireu el Cor Sotto Voce què fan!